Adéu Roseta


La Roseta de Can Manel ha estat una de les persones que més m’han lligat a Espinavell. Sempre ha estat present.

Sovint tenia la idea de passar per davant de la porta quan el dia s’acabava i mirava endins per veure si hi era. Sobretot els caps de setmana. Si havíem acabat el servei, encara que tingués plats per recollir jo sortia i xerràvem davant de Can Jordi, sota el sol de la tarda. Molt poques vegades sèiem al banc. Ella es protegia els ulls del sol amb la mà i anava aguaitant si veia passar algú. L’altra mà, sempre al bastó.

La Roseta em va regalar quelcom que mai vaig demanar però que em va canviar per sempre: la seva memòria, els seus records, la mirada que tenia de la terra, del bestiar i de la gent. La Roseta em va fer néixer a un món nou i amb els anys va aconseguir que em sentís filla d’Espinavell. De vegades li deia: sento com si hagués nascut aquí. I ella mirava lluny i jo pensava que s’alegrava que m’hagués estalviat la duresa de la vida que ella va tenir.

Sempre ens va fer patir que visqués tan al límit i que mai es deixés ajudar. Era una manera de ser; ara sé que no ho necessitava. Ens encongien el cor els seus focs minúsculs, les robes gastades, els àpats d’ocellet i el fred de la seva cambra. Una vida d’estretors que la va fer estalviadora fins a l’infinit.

Trobarem a faltar la Roseta. Jo trobaré a faltar la llum dels seus ulls, el seu riure sorollós i franc i l’amor que vessava per la vida. Trobaré a faltar el respecte amb què tractava la gent i les coses, com si tot es pogués trencar. Trobaré a faltar la inspiració per seguir endavant un dia més, la fortalesa en la fragilitat, l’acceptació de l’avenir com un destí.

Avui estic trista. La seva soledat em feia companyia. No sé com explicar-ho. M’alegro que ja no pateixi, que s’hagi apagat. Ella moria pensant que marxava a un altre lloc, segurament amb el seu fill. Jo no ho crec, però això la mantenia serena i, per a mi, és suficient. Sento que ella s’ha quedat en les flors del poble, en els colors de la tardor i en l’olor de l’herba tallada, les coses que em va ensenyar a estimar. Per sempre.

Un moment i un pensament per a la Roseta de Can Manel.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Inici i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Adéu Roseta

  1. mofireder ha dit:

    T’haig de dir que sense coneixer a la Roseta, m’has fet emocionar….. es maravellos que algu tinguent tant poc, pugui donat “tant”. Aquests presents preciosos, que tant sols la vellesa pot regalar i que son una lliçò de vida. Em quedo amb un dolç record de la Roseta i t’envio una forta abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s